Visions & Cants és un llibre de poesia escrit per Joan Maragall i publicat l'any 1900.

El llibre està dividit en dues parts principals i un recull de poemes menors.

1. VISIONS

Joan Maragall publica Visions & Cants, l'any 1900. Recordant unes paraules de Carles Riba, "diríem que necessitava un desdoblament d'ell mateix en figures de contrast o de mite i renovar-se en efectes considerats impossibles fins al moment de la sotragadora intuïció, o vibrar a l'uníson d'un afany col·lectiu, per a atènyer la seva plena mesura com a poeta".


Aquesta primera part del llbre és constituïda per cinc poemes narratius basats en figures mítiques del llegendari català.

Les Visions
  • Quatre dels poemes presenten personatges que han trencat una “lei d'amor” (humana o divina) i que lluiten per la redempció.
El mal caçador: el pecat que aquest fa és que en lloc d'anar a missa, com la resta de la gent, se'n va a persiguir una llebre.

El comte Arnau: està enamorat de l'Adalaisa i, quan ella l'accepta, se l'emporta i la deixa embaraçada. Al cap d'un temps, quan ell veu que ella està a punt de parir i se li ha deformat la cintura per la panxa, l'abandona i al matí següent unes monges se la troben morta.
Joan Garí: ell està a Montserrat fent penitència i arriba Riquilda. Al final acaben junts, l'un damunt de l'altre en un lloc on no s'haurien de fer aquestes coses, Montserrat.
La fi d'en Serrallonga: aquest té molts pecats, està a punt de morir i li comença a confessar tots els seus pecats al capellà; l'orgull, la ira, enveja i mala baba, haver estat avar, la peresa, la glòria, la luxúria i el tracte amb Na Joana.
Els dos personatges vitalistes i rebels individualistes són Don Jaume i Joan Sala i Serrallonga, perquè els dos fan un nou pas per canviar una mica la societat de l'època, per fer un nou pas. Don Jaume conquereix Mallorca amb la finalitat d'establir allà els seus desitjos i quedar-se-la. Això fa que sigui una actitud vitalista.Serrallonga està a punt de morir i decideix confessar tots els seus pecats, que són molts i motl greus, i al final, quan ja acaba diu que no el matin fins que no digui que creu en la resurrecció de la carn, una nova forma de pensar i de manifestar-se.
La semblança entre la condemna del mal caçador i del comte Arnau és que els dos estan destinats a no parar mai. El mal caçador és obligat a córrer sense parar en cap moment i,
  • Una de les figures retòriques sintàctiques que hi sovinteja és l'anàfora.
El mal caçador
Cada any torna a passar;
cada any torna a mirar,
cada any la missa augusta.

Joan Garí
Joan Garí ja no és un sant,
Joan Garí ja no és un home,

El comte Arnau
Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home

L'estimada de Don Jaume
en surt un estol de naus,
en surt un estol de veles

La fi d'en Serrallonga
- Amén, amén…
- Amén, amén…

  • Don Jaume, que estima la terra de Mallorca, encarna el model de perfecte enamorat d'una terra en relació harmoniosa. Des de ben jove ja se'n va enamorar, quan li parlaven d'ella. Sent la necessitat de fer-la seva i se'n va a conquerir-la. Quan posa el peu a terra ja la reconeix com a seva. I lluita per ella, per poder ser-ne el rei i que ningú la hi prengui. Se l'estima com a una enamorada.
  • Joan Serrallonga, protagonista de l'últim poema de les Visions, va viure un amor i una vida desordenada i il·lícita.Camí de Sant Joan de les Abadesses, el dia de Sant Jaume de l'any 1632, trobà una noia, vídua del moliner de Castelló d'Empúries, de nom Joana Massisa, més tard coneguda per Joana Torelles. Anava de camí cap a Núria per complir una promesa feta a la Verge. Van fer via plegats i ja no es van separar mai més. A França, Serrallonga i Joana van viure un gran amor. Vagaren junts i cometeren alguns robatoris, i al cap de 9 mesos van tornar a Catalunya.
Allà reben les noves ordres que els envia el rector de Castanyet, el qual els recrimina d'haver tornat atès que la justícia els busca arreu. Els massos Sala i Serrallonga són molt vigilats i és impossible d'atansar-s'hi. Per a Serrallonga, però, tot li és igual; diu que mentre sigui viu les Guilleries són casa seva.
Quan el dia despunta, soldats del Virrei anaven a detenir en Serrallonga. Ell, veient que era inútil resistir-se es rendeix. En el judici, va ser amenaçat amb gran turments si no confessava els noms dels seus amics i els dels bandolers de la seva quadrílla, però resisteix tant com pot, però al final confessa.
Un cop executat el cap d'en Serrallonga va ésser robat pels seus partidaris, i l'enterraren a la cova de Tavertet, lloc que fou refugi d'ell en vida.


L'Intermezzo
Hi ha una gran varietat mètrica:
Pentasíl·lab:
SOL SOLET
Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit,
pro el sol hi era alegre.

Heptasíl·lab
ELS REIS
Aquesta nit han passat
i han posat la mà els balcons…
Els somnis dels infantons
han granat.

Octosíl·lab:
A LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT
Ben de la vora - volia veure-us,
oh Verge negra - del blanc vestit!
Al vostre estrado - avui pujava
i us he guaitat de fit a fit

Decasíl·lab
: LA CANÇÓ DE SANT RAMON
<<La Mare de Déu - un roser plantava>>,
la immòbil donzella - cantava encisada,
els ulls admirats - del propi miracle,
en llavis esclaus - la mel catalana.

Alexandrí
DIMECRES DE CENDRA
No et facis posar cendra - no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure - la mort, la cendra, amb tu.


  • Hi ha poemes poemes relacionats amb diferents temes: festivitats religioses (A la Mare de Déu de Montserrat), de circumstàncies ( En la mort d'un jove), l'encís per la feminitat (La Dona hermosa), un fenomen atmosfèric (A muntanya i Després de la tempestat) i fets autobiogràfics (L'esposa parla).


  • El poema A la Mare de Déu de Montserrat coincideix geogràficament amb el cant Joan Garí. Segurament perquè Montserrat va ser un dels símbols més clars de la catalanitat; és "La muntanya Miracle".

1. 1. LES LLEGENDES


1.1.1. EL MAL CAÇADOR

EL POEMA:

El poema està ambientat en una església d'una muntanya, a l'estiu. Mentre es celebra una missa un caçador protagonitza un incident en veure una llebre que perseguia i s'altera tant que dispara, interrompent la missa.


RESUM DEL POEMA:

UN caçador que anava pels encontorns de Ripoll, s' ensopegà a passar pel davant de la porta d'una ermita, on estava l'ermità dient missa.
El caçador es descobrí, s' agenollà i, deixant els gossos fora, va posar-se a escoltar la missa amb tota devoció.
Mes el diable va voler temptar-lo i ho aconseguí, fent-lo fins caure en pecat.

En el mateix instant que l' ermità alçava la sagrada hòstia, passà pel bell davant de l'home agenollat una llebre de las més grosses: tots els gossos se posaren a glapir i el caçador, sense poder-se contenir, oblidant-se de tot, va aixecar-se i, com un desesperat, arrencà a córrer darrera de la llebre que, seguida dels gossos, cap al bosc es va dirigir.

Aquell estrèpit escandalitzà l'ermità i els altres fidels que devotament fenen l' adoració, i Déu, en càstig, va condemnar aquell home, a córrer sempre, sempre fins a la fi del món al darrera de la fantàstica llebre, que no s' aturà per menjar, ni per beure, ni per dormir.


LA LLEGENDA:


En els pobles del voltant de Ripoll i de mes enllà, asseguren haver sentit la fressa del mal caçador (tal l' anomenen) moltes vegades, quan toquen les dotze de la nit de cert dia de l'any; i molts en trobareu que, per lliurar-se de la por que sembra al seu pas, barroten la porta i apilotats entorn de la llar resen mentre dura la remor dels seus passos i s udols dels gossos que l'acompanyen.

EL POEMA FET CANÇÓ:
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Recurs?autor=139&music=301&titol=831&recurs=253


images.jpg



1.1.2. Joan Garí


La llegenda de Joan Garí està ambientada a Montserrat on és molt coneguda, i forma part de l'abundant i extens llegendari que envolta la simbòlica muntanya.
En aquesta Visió, el pecador és un home novament condemnat a causa d'una temptació malèfica; la condemna li costarà anys i esforços, però a diferència del mite anterior, Fra Garí acaba sent perdonat per Déu i tota la història acaba amb un final feliç.


Resum de la llegenda de Joan Garí


Segons la llegenda, Garí era un ermità que es va retirar en una cova de la muntanya de Montserrat per trobar-se amb Déu. Fou tal la seva dedicació a la pregària que cada cop que anava a Roma les campanes del Vaticà començaven a tocar i fins i tot el Papa sabia que aquell sant home arribava a visitar-lo. Un dia, però, el dimoni es proposà de temptar-lo fent-se passar per un altre ermità retirat en una altra cova alhora que endimoniava la filla del comte de Barcelona, Jofre el Pilós. El comte, no sabent altre remei per guarir la seva filla Riquilda, va anar a veure Garí. Un cop guarida, Jofre va demanar que la noia restés amb l’ermità a la cova, per evitar un segon endimoniament. Aconsellat pel seu veí, el diable, Garí acceptà la companyia. Però la carn és feble i Garí després de pecar, va matar la donzella.

Quan varen anar a buscar-la, Garí els digué que havia marxat, però ja la seva pena era tal que decidí tornar a Roma a implorar el perdó papal. Abans d’arribar a Collbató se li va fer de nit i es posà a dormir sobre la roca. El dia següent, quan es va llevar, es va trobar dins d’un clot immens que havia sorgit com a conseqüència del pes del seu pecat: és el Llit de Fra Garí.

El papa de Roma va consultar el cel, el qual decidí no castigar-lo amb la mort, sinó que el convertí en una mena d’animal horrible, pelut i horrorós que caminava de quatre grapes. Amb aquesta aparença tornà a Catalunya i vagà per valls i muntanyes fins que arribà a Montserrat. Un dia, els homes del comte, que estaven caçant, varen trobar aquella estranya bèstia i la hi varen dur. Jofre el posà en una gàbia i els barcelonins s’acostaven a mirar-lo.
Va passar, però, que un dia, quan encara l’infant Miró era un nen, va reconèixer qui era en realitat l’estrany animal i li va dir: "Alça’t Garí, que Déu t’ha perdonat". Garí tornà a la seva aparença normal i hagué de confessar el seu pecat i on trobarien el cadàver. En anar a recollir-ne les restes, es trobaren amb un cos impol•lut i vivent. Segons va dir la mateixa Riquilda, la Mare de Déu l’havia cuidada tot aquell temps.

Uns anys més tard es va trobar la Moreneta i aquesta es va parar just al lloc on Riquilda havia estat enterrada (on ara hi ha el monestir). D’aquesta manera tothom comprengué que la filla del comte havia de ser l’abadessa del monestir de monges que es bastiria en aquell indret.

La llegenda de Joan Garí correspon al registre culte i ja la trobem en la relació del viatge que Jeroni Muntzer fa al segle XV al monestir de Montserrat. Hi ha prou elements per pensar que es vincula a la llegendística àrab. Com gairebé totes les llegendes té un sentit moral molt clar i en aquest cas ens parla de la fragilitat de la voluntat humana, sempre temptada pel dimoni per assolir convertir les persones en pecadores i d’aquesta manera poder-se-les endur a l’infern. Fins que es va retirar la imatge, aquesta servia per trobar parella amb qui casar-se si s’encertava a tirar-li una moneda.

external image ZnJhaWdhcmk=_109232_6522_1.jpg

Segons aquesta llegenda Garí es lliurà a aspres penitències en una cova de Montserrat, però, temptat pel diable, caigué després en triple pecat de fornicació, d'homicidi i de falsia en la persona d'una filla del comte; després d'una durísima expiació, fou perdonat per boca d'un infant fill del comte. És una antiquíssima llegenda siríaca de sant Jaume Penitent, que en les seves versions europees (italianes, alemanyes, franceses i catalanes) és sempre anomenat Joan i que té uns paral·lels islàmics (el santó Barsisa). La primera manifestació conservada de la llegenda catalana és del 1439, però sembla que ja el 1239 un retaule montserratí amb text annex la devia representar. El 1096 apareix un Joan Garí històric que podria haver ajudat a concretar la denominació. La llegenda ha estat objecte de diverses elaboracions literàries; se'n destaquen sobretot la de Cristóbal de Virués (El Monserrate, 1587), la de Verdaguer (Llegenda de Montserrat, 1880), la de Maragall (Joan Garí) i la de Sagarra (El poema de Montserrat, 1950). Tomás Bretón en féu una òpera, estrenada al Liceu de Barcelona el 1892, i Enric Morera musicà el poema escènic de Xavier Viura Fra Garí. Entre les representacions plàstiques es destaquen dues rústiques estàtues de fusta (ss XVI-XVII) procedents de Valldaura o de Santes Creus (Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona).La llegenda de Garí, potser autònoma de bon principi, fou relligada després al cicle montserratí, al de Guifré el Pelós i al de Santes Creus.


Orígens

Sembla que la versió catalana adapta una antiga llegenda d'origen siríac protagonitzada per Sant Jaume el Penitent. Durant l'Edat mitjana es va difondre per Europa, amb versions italianes, alemanyes i franceses, on el protagonista sempre s'anomena Joan. En el món islàmic, la llegenda guarda paral·lel amb la del santó Barisa.El 1096 apareix un Joan Garí històric que podria haver ajudat a concretar-ne la denominació. Amb el temps, la llegenda es vinculà al cicle montserratí, al de Guifré el Pelós i al de Santes Creus.
La primera manifestació conservada de la llegenda catalana és del 1439 però hi ha notícies que ja el 1239 es representava com un misteri en un retaule montserratí amb text annex.El 1096 apareix un Joan Garí històric que podria haver ajudat a concretar la denominació. La llegenda ha estat objecte de diverses elaboracions literàries.Entre les representacions plàstiques es destaquen dues rústiques estàtues de fusta (ss XVI-XVII) procedents de Valldaura o de Santes Creus (Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona). La llegenda de Garí, potser autònoma de bon principi, fou relligada després al cicle montserratí, al de Guifré el Pelós i al de Santes Creus.
Sobre aquest mite s'inspiraren diversos autors literaris. Cristóbal de Virués en féu la base temàtica del poema èpic El Montserrate i de les obres de teatre La estrella de Montserrat de Cristóbal de Morales, Los desdichados dichosos de Pedro Calderón de la Barca. És freqüent a la literatura catalana: Jacint Verdaguer el tracta a Llegenda de Montserrat i Joan Maragall a una de les Visions i cants i Josep Maria de Sagarra a El poema de Montserrat.
També apareix a Els planys de Joan Garí, monòleg de Santiago Rusiñol o Joan Garín y Satanás: leyenda mística de ermitañía, la cual pasa en la montaña de Montserratd'Artur Capdevila .
Tomás Bretón va fer el llibret i la música d'una òpera, Garín, que fou estrenada al Gran Teatre del Liceu en 1892 i de la qual la Sardana orquestral es va fer popular. Salvador Maria Granés en el text i Ángel Rubio en la música la van parodiar el mateix any amb Guasín, estrenada a Madrid. Enric Morera també n'estrenà una obra escènica, Fra Garí, amb text de Xavier Viura.
Al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona) hi ha dues talles sobre el mite, possiblement dels segles XVI-XVII.


external image 300px-MontserratMonastery01.jpg
L'abadia de Montserrat


1.1.3. EL COMTE ARNAU


Introducció:

El Comte l'Arnau és un ric noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), és damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre al qual surten flames per la boca i els ulls, el Comte l'Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.


La figura:


Aquest personatge llegendari i mític català, més conegut universalment com "el Comte Arnau", és probablement el més conegut de tots els esperits, ànimes en pena i fantasmes del Principat. En principi, també és un personatge literari que té el seu origen en una cançó tradicional catalana, possiblement apareguda a Ripoll a finals del segle XVI en la qual es narra el diàleg entre l'ànima del comte Arnau, que purga l'incompliment dels seus deures militars i la seva vídua. Des de Ripoll, el mite arribà arreu dels Països catalans i se li van incorporar elements d'una llegenda anterior, del 1017, en què se'l relaciona amorosament amb una monja del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Va ser Marià Aguilò qui reuní el material sobre el mite el 1843 i Manuel Milà i Fontanals qui el publicà el 1825. Sembla que partia del convenciment que el Comte Arnau era un personatge històric. Romeu Figueres ha recalcat: Arnau és el mite més fort, més robust i més popular de Catalunya; és el mite per antonomàsia de la literatura catalana.


El mite:


La tradició no ens presenta la gran figura del comte l'Arnau prou definida. Segur és que nasqué d'una llegenda i també d'una cançó. També podria tractar-se d'algun personatge històric desfigurat pel pas del temps. La veu popular sovint es contradiu i ens en parla d'una manera inconcordant. Unes vegades en fa un heroi i d'altres el considera un monstre. Aquest concepte està força més estès que el primer. Explicarem allò que n'hem sentit dir, encara que uns conceptes no lliguin i àdhuc s'oposin a uns altres.

-Autèntic exemple de senyor feudal, maltractava als seus vassalls, defraudava la soldada als mossos i seduïa les donzelles.
Es diu que per una mina molt profunda que travessava les muntanyes, anava a veure l'Abadessa del Monestir de Sant Joan, a qui va raptar una nit.
Quan va morir, va ser condemnat a córrer sense parar amb el seu cavall de flames i la seva canilla de gossos, per les muntanyes de la Serra Cavellera.
Les nits de tempesta, voltat de clapits de gossos, espervera els pagesos i la gent que es troba a la muntanya.
La Vila de Sant Joan de les Abadesses, rememora cada any aquesta llegenda, en el Cicle de Representacions del Mite del Comte Arnau. Aquest festival que té una durada de tres setmanes comença amb la representació de la llegenda al Claustre del Monestir, també hi trobem música, danses, òpera, caminades nocturnes, el Comte Arnau Infantil, tallers medievals, espectacles de circ amb bufons i animació pels carrers de la vila.


external image El%20comte%20arnau.jpg
El comte Arnau.


La cançó del Comte Arnau:


La cançó del Comte Arnau és la narració de la conversa que hi ha entre el comte, ja condemnat, i la seva dona. Alguns diuen que l'escena va tenir lloc al castell de les Dames, un punxegut esperó de roca sobre Gombrèn. La cançó explica com el compte visita la seva esposa i les seves filles, muntat en un cavall de foc.Se li presenta al peu d'una reixa on ella broda i tracta d'agafar-la, per tal de cremar-la i fer-la seguir cap el infern. A la muller no li val estar darrera d'una reixa de ferro molt gruixut, perquè, com que el Compte Arnau és tot flames,pot passar per entre els barrots de la reixa. Mentre ell parla se li atansa, però així que ella diu: Valga'm Déu val! en sentir el nom de Déu, el compte fuig com un esperitat i no es refà fins que la comtessa calla. Segons diuen, el comte va visitar la seva esposa set anys sencers cada nit. Set anys era el temps que durava el dol entre la gent de pro.
Representació del fantasma del comte Arnau segons el llibre de Josep Romeu Figueras
Representació del fantasma del comte Arnau segons el llibre de Josep Romeu Figueras


Al comte Arnau se li atribueixen altres tractes il·legítims amb les dones. Era culpable de fer ús del dret de cuixa i de mantenir diverses dones als seus castells de Blancafort o de les Dames, de Sant Amanç i altres. Cal dir que el paper del castell o convent de Sant Amanç dins la llegenda ve avalat per una cançó que Milà i Fontanals (amb versions recollides també per Rossend Serra i Pagès) va transcriure també en el seu Romancerillo Catalán:



Les monges de Sant Amanç Les monges de Sant Amanç
totes en finestra estan. Al mercat se'n van anant.
Veuen venir un jove galant: Troben un jove galant:
-Galant, galant, voleu lloguer? -"Vos, galant, voleu lloguer?
I quina feina sabeu fer? I quina feina em fareu fer?"
-Portar les monges al cutxer -"Portar monges a cutxer
i dormir-hi si convé. I a dormir-hi si convé"
Quan vingué lo cap de l'any, Lo galant prou s'hi avé,
dotze monges, tretze infants, I al venir el cap d'any
la priora el dos més grans [I la priora el més galant]. Dotze monges, tretze infants,
Ve el rei demanant: la priora el dos més grans [I la
-De qui són aquest infants? priora el més galant].
-De les monges de Sant Amanç [-De frares i capellans.] Ve el rei demanant:
-O també del comte Arnau. -"De qui són aquest infants?"
-"De les monges de Sant Amanç".

La mort del Comte


De la mort del comte l'Arnau n'hi ha diverses versions, totes relacionades amb l'art del mal i el davallament a l'infern de l'ànima d'aquest noble.

El comte l'Arnau tenia al seu servei i com a criats, dos gats negres molt grossos que, sobretot quan sopava, li feien llum amb dues candeles de cera negra que com més cremaven més creixien. Una nit, quan el Comte tornava de les seves malifetes, trobà un dels gats, que es deia Arnau, que l'esperava dalt de la roca del Gall, vora del gorg dels Banyuts. El gat cridà al Comte i li va dir que el seguís. El cavaller desembeinà l'espasa i envestí el gat, amb el qual va sostenir una gran batussa i el matà. En arribar al castell va explicar a l'altre gat el que li havia passat. El gat es va posar fet una fúria. Li va dir que li havia mort el seu germà, que era l'únic que s'estimava en aquest món. Se li tirà al coll, l'agafà fortament amb les seves urpes i se'l va emportar cap a l'infern.

Després de mort


El comte l'Arnau, en morir, des de l'infern sentia gelosia per la seva muller i per les seves filles. Cada nit, cavalcant el seu cavall de foc, es presentava a la seva esposa per vigilar-la, que no s'hagués tornat a casar; li preguntava per les seves filles i per la marxa del castell i li demanava que li donés una de les noies perquè li fes companyia, encara que fos la més xica de totes. Cada nit sostenien una llarga conversa que sempre era la mateixa, de la qual es féu una cançó del comte l'Arnau.
Cada vegada que la dama pronunciava el seu nom, el Comte, tot ell fet una flamarada, se li anava a tirar al damunt per cremar-la i per portar-se'n l' ànima cap a l'infern perquè li fes companyia; però, quan ella anomenava Déu i la Verge Maria, el Comte reculava, ferit pel mal que li feia només de sentir els sants noms. En tocar l'hora que anunciava el retorn de l'alba fugia esperitat cap a l'infern fins que a la nit següent, tornava a sortir-ne.

Segons la creença, als qui moren en pecat mortal, no se'ls pot dedicar oracions ni se'ls pot fer bé des de la terra, i les misses i els sufragis els fan més aviat mal. Per això el Comte demanava a la seva muller que no li fes l'oferta, perquè encara li donava més pena. L'oferta se solia fer durant tot un any seguit, després de la mort. Consistia en un pa posat dins d'un cistelló de forma especial i en cinc candeles que hom feia cremar durant la missa. La muller del Comte va vendre tot el seu patrimoni als Pinós i destinà el producte a almoines per als pobres. Fins no fa pas gaire temps que a la claustra del vetust i patriarcal monestir de Ripoll, sota els primers contraforts del Puigmal, cada primer divendres de mes un encorbat i vell monjo, voltat de gallines, anava repartint una moneda a cada u entre un nombrós grup de pidolaires: és l'òbol del comte Arnau, memorial almoina instituïda per la família d'aquest cavaller amb la intenció que aquesta caritat serveixi per redimir l'ànima del seu avantpassat. Així doncs, els monjos feien una caritat a la bona memòria del Comte. Els qui la rebien no podien donar-ne gràcies, cap mot d'agraïment, ni pronunciar per a res el nom de Déu en rebre-la.

Va ésser tanta la joia que van sentir els vassalls del Comte en sentir-se alliberats del seu jou despòtic, que, portats per l'entusiasme, feren una dansa amb la qual van voler simbolitzar primer el domini finat senyor, i, després, l'esclat de joia de veure's lliures. En aquesta dansa el capdanser, que vol representar el Comte, surt a ballar primer amb la batllessa, la campesa o mestressa del camp on es fa la dansa, i les quatre pavordesses i, com un senyal de domini damunt totes les dones vassalles, balla sol amb totes elles alhora i de tant en tant les ruixa en senyal de senyoria i de pertinença. Quan hi ha ballat prou, cedeix les seves companyes a d'altres balladors, que ja les esperen i als quals toca ballar-hi per dret propi. El capdanser, però, no abandona el ball i de tant en tant segueix ruixant les balladores amb aigua d'olor, que porta en una almorratxa. Ell va a cercar la balladora escollida, li fa donar uns tombs de dansa i després la cedeix al ballador que ha manifestat desig de ballar-hi. En acabar la dansa hom balla una corranda. Dividits en grups de quatre, a la darrera nota els balladors aixequen enlaire les balladores en senyal de joia perquè han pogut alliberar llurs companyes del jou despòtic del senyor i del mal ús que en feia. Aquesta dansa, que encara es balla avui a Campdevànol, és anomenada «La gala» és a dir, la festa o la joia per l'assoliment de la llibertat.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Comte_l'Arnau


external image arnau04.jpgexternal image FG002595.JPG external image Comte%2BArnau%2B057.jpg







Monument al Comte Arnau



1.1.4. L'ESTIMADA DE DON JAUME

Jaume el Conqueridor

Va néixer l'any 1208 a Montpeller i va morir a Alzira el 1276. Va ser rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d'Urgell i senyor de Montpeller. Va començar a regnar amb deu anys assistit pel Consell Reial, regnà cinquanta-vuit anys perquè va morir als 68. Fill de Maria de Montpeller i Pere II d'Aragó, va ser educat al Castell dels Templaris de Monsó d'on va sortir als deu anys per ser coronat rei. Va participar en nombroses batalles contra els sarraïns, en les quals va conquerir el Regne de València, el Regne de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, i el Regne de Múrcia, que va ser repoblat per catalans.
Jaume I va casar-se tres cops i va tenir fins a vuit amants. A causa dels seus nombrosos matrimonis i aventures amoroses va tenir fins a catorze fills dels quals només Alfons, Pere i Jaume van ser reis. Les seves conquestes més conegudes van ser les de València i Mallorca. Aquesta última és la protagonista de la visió l'Estimada de Don Jaume. Les seves restes reposaven al Monestir de Poblet, però el monestir va ser saquejat el 1835 i el cadàver del rei Jaume, juntament amb els de Pere el Cerimoniós, Joan el Caçador i les seves dones van ser escampats per terra i fins i tot disfressats. Aquests fets van ser un escàndol i la ciutat de València va ser l'única a reaccionar i es va oferir a acollir les restes, que més tard van ser portades a Tarragona, i l'any 1952, finalment, van tornar a Poblet.


269px-Jaume_I_Palma.jpg ENTRAD~1.JPGPeno_de_la_conquesta.jpg
Retrat de Jaume I, imatge de la Conquesta de València, Penó original amb el que Jaume I va entrar a València


L'estimada de don Jaume

L'estimada de don Jaume és una composició que fa referència al rei Jaume I el Conqueridor i a la conquesta de Mallorca que ell mateix va encapçalar l'any 1229. Com a personatge històric, Jaume I és el rei català més famós i recordat. Sota el seu regnat es va iniciar l'expansió catalanoaragonesa per la Mediterrània amb les conquestes de Mallorca i de València, territoris que passaran a formar els Països Catalans com a territori cultural propi i definit.


Maragall tracta aquí l'illa de Mallorca com si talment fos una dama, com si Jaume I fos l'amant i com si l'expedició militar fos una aventura de conquesta amorosa. Les equiparacions de l'amor humà i l'amor per una terra es manifesten en els desitjos del rei d'anar a cercar amb la flota la seva estimada, quan guerreja contra els sarraïns amb valentia, i quan enalteix les dolçors de la terra mallorquina. El poema acaba amb la mort del rei, molts anys més tard, a València. És aleshores quan, camí del seu sepulcre definitiu a Poblet, el sobirà recorda la conquesta de joventut i dirigeix la vista cap a la platja i la mar com tractant de poder veure la seva terra més estimada.



external image jaume-i-el-conqueridor.jpg

Al poema de Jacint Verdaguer Sant Jaume al cim de Sant Jeroni, es pot veure com Jaume I veu Mallorca de lluny i se n'enamora. Aquí en tenim un fragment:


|| ||~ || external image fletxa_e.gif || || || Per veure bé Catalunya, Jaume primer d'Aragó puja al cim de Sant Jeroni a l'hora en què hi surt lo sol: quin pedestal per l'estàtua! pel gegant, quin mirador! Les àguiles que hi niaven al capdamunt li fan lloc; sols lo cel miraven elles, ell mira la terra i tot; que gran li sembla i que hermosa l'estimada del seu cor! Té en son cel ocells i àngels, en sos camps vèrgens i flors, en sos aplecs l'alegria, en ses famílies l'amor, té guerrers en ses muralles, naus veleres en sos ports, naus de pau i naus de guerra frisoses de prendre el vol. Les ones besen ses plantes, l'estela besa son front, sota un cel d'ales immenses que és son reial pavelló. En son trono de muntanyes té el Pirineu per redós, per coixí verdosos boscos, per catifa prats de flors per on juguen i s'escorren rieres i rierons, com per un camp de maragdes anguiles de plata i or. Del Llobregat veu les ribes, les marjades del Besòs que coneix per les arbredes com les roses per l'olor. Los vilatges a llur vora semblen ramats de moltons que abeurant-s'hi a la vesprada hi esperen la llum del jorn. Llena li parla de Lleida que el graner de Roma fou; Albiol, de Tarragona, tan antiga com lo món; Puigmal, de dues Cerdanyes, talment dos cistells de flors; Montseny, de Vic i Girona; Albera, del Rosselló; Cardona, de ses salines; Urgell, de ses messes d'or; Montjuïc de Barcelona la que estima més que tot. (...) ||










1. 1. 5 LA LLEGENDA D'EN SERRALLONGA

Serrallonga, de nom real Joan de Sala i Ferrer, va ser un bandoler català d'Osona que treballava al camp i alhora cometia petits robatoris a causa de les seves necessitats econòmiques. Amb el temps, va ser denunciat i detingut, però va poder escapar i d'ençà aquest moment es va convertir en el principal bandoler de Catalunya. Des d'aquest moment es va fer anomenar Joan de Serrallonga, cognom que va escollir per la procedència de la seva dona. Així doncs, va començar una època de robatoris i segrests que no va cessar fins passats uns anys, quan es va intensificar la persecució dels bandolers. Finalment, Serrallonga va ser capturat i posteriorment, condemnat i executat.




Resum del poema


El bandoler Serrallonga ha estat condemnat a mort i confessa davant de Déu els seus pecats per poder anar al cel després de morir. Els pecats que confessa són:

-L’orgull, que l’ha portat a rebelar-se contra les normes i contra el rei d’Espanya el qual ha menyspreat i en contra del qual ha emprés una forta batalla durant la seva vida.

-La crueltat, que el feia gaudir veient el patiment, la destrucció i el dolor, i que li proporcionava plaer en veure sang rajant.

-L’enveja, que el portava a arruinar la vida de tots aquells que el superessin en algun aspecte, per tal de ser el millor en tot.

-La cobdícia, que li impedia estar mai satisfet fins al punt que, tot i acumular una gran quantitat de propietats, sempre sentís una profunda sensació de tristesa.

-La luxúria, la peresa i la gola, que descriu com a pecats sense importància i a causa dels quals abandonava els seus companys a la guerra per posar-se a descansar sota algun arbre i mantenir relacions amb qualsevol noia que passés.
Quan el mossèn pregunta pel seu amor amb Na Joana, Serrallonga argumenta que es tractava d’un amor pur i sentimental, raó per la qual no considera que sigui pecat. A causa de la insistència del mossèn, que no se’l creu, acaba finalment demanant el perdó de Déu per això.

Després de confessar cada pecat es repeteixen, amb algunes variacions, aquests versos:



—Més, ara...
—Més, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent...
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...


N158-Serrallonga.jpg............................................................. external image 62441_461568_big.gif
Portada del còmic de Serrallonga....................... ............ ............................................................................. . Retrat de Joan Sala i Ferrer.










2. CANTS

Els Cants

Els sis poemes dels Cants es poden classificar en dos grans blocs temàtics: cants patriòtics i cants vitalistes.
Cants patriòtics: La Sardana, El cant de la senyera, Cant dels joves i Els tres cants de la guerra.
Cants vitalistes: Cant de maig, cant d'alegria i Cant de novembre.
  • Maragall utilitza el tòpic clàssic del carpe diem a Cant de novembre:
Gosa el moment;
gosa el moment que et convida,



  • Els tres cants de guerra són clarament regeneracionistes i estan relacionats amb el marc històric
Els adéus: (1896) tracta sobre els vaixells que marxen cap a la guerra de Cuba

A Oda a Espanya (1898) Maragall s'adreça a Espanya com a català, demanant un canvi en la seva política reaccionària i imperialista.

A Cant del retorn (1899) es lamenta per la mort d'aquells que han mort a la guerra de Cuba i en fa responsable l'imperialisme espanyol.

    • En el Cant dels joves, Maragall realitza una claríssima defensa de la joventut com a valor. Hi veu una esperança de futur pel seu idealisme i capacitat de lluita.


  • El poema dedicat a la sardana està encapçalat pel nom de la deessa Ceres, la deessa de l'abundància perquè Maragall considera probable que l'origen del ball estigués relacionat amb la collita.