El teatre al segle XIX

Els principis del teatre:

A principi de segle funcionava un sol teatre estable, el de la Santa Creu, més tard conegut com Principal, que tenia una companyia estable d'òpera italiana i una altra de comèdies, a més d'una sala de ball.
L'any 1838 naixia el Liceu, de característiques similars al Principal i que no fou fins el 1847 que tingué com a seu el lloc que ocupa actualment, un antic convent declarat bé nacional durant la desamortització de Mendizábal. Entre aquests dos teatres s'inicià una forta competència, amb enfrontaments que en alguna ocasió arribaren a les mans entre partidaris de l'un i de l'altre.
El gènere més estès en els primers temps era el sainet -situacions i personatges esquematitzats i arquetípics que se solen resoldre a base d'algun acudit-. Destacaven quatre varietats de sainets: de la vida picaresca, de triangle amorós, de tipus polític i de costums de la menestralia que més tard donarà pas a la comèdia de costums burgesa.
En la dècada dels 60 començaren a representar-se en alguns d'aquests locals les obres del teatre romàntic, que es presenta fonamentalment a través de dos gèneres: el melodrama i el drama o la tragèdia històrica. Aviat aparegueren paròdies d'aquests gèneres; i arriba un moment que en els escenaris s'alternaven els sainets, les comèdies de costums, els melodrames, els drames i les tragèdies romàntiques i les paròdies d'aquests darrers gèneres.


Teatre català:
A Catalunya, les primeres obres de teatre romàntic van ser escrites en castellà. No va ser fins a la segona meitat del segle XIX que hi va haver una gran proliferació de teatre romàntic en català.


Les formes més destacades d’aquesta època van ser el sainet: és una peça teatral de curta durada, que presenta situacions senzilles, còmiques i d’actualitat per mitjà de personatges, amb la finalitat de divertir els espectadors i de transmetre’ls unes idees polítiques.
D’aquesta època, destaca la figura de Víctor Balaguer (1824-1901), que va començar escrivint drames històrics en castellà. És autor de les tragèdies més reeixides: les esposalles de la morta (1879), inspirada en la història de Romeu i Julieta, Raig de lluna (1879), un cant d’enyorança a la pàtria occitanocatalana, i Don Juan de Serrallonga (1868), un drama romàntic de gran èxit.

Ja ben entrada la dècada dels anys seixanta, una nova generació de dramaturgs, encapçalada per Frederic Soler (1839-1899), farà les aportacions més decisives a l’evolució del teatre català. Destaquen els noms d’Eduard Vidal i Valenciano (1839-1899), que combina el drama i la comèdia de costums amb títols com Tal faràs, tal trobaràs (1865); Josep Feliu i Codina (1845-1897), que va col·laborar amb Soler en l’escriptura de La filla del marxant (1875), i Joaquim Riera i Beltran (1846-1924), amb El testament de l’oncle (1876).



teatro-prinicpal-siglo-xix.jpg

Autors Entre els autors catalans més importants de principi de segle cal destacar les figures de Josep Robrenyo i de Francesc Renart.Renart, el sainet de costums per refinar-lo i convertir-lo en la comèdia ciutadana de costums, amb personatges de la nova burgesia, amb continguts conservadors i finalitat moralitzant.Víctor Balaguer com el principal conreador del drama i la tragèdia històrica en els seus inicis, amb obres com Don Joan de Serrallonga (1876) o Les esposalles de la morta (1879).Eduard Vidal i Valenciano autor melodramatic una de les seves obres més conegudes és Tal faràs, tal trobaràs (1865)Jaume Piquet existeix un melodrama molt efectista i exagerat; La morta enterrada en vida o el secret d'aquell convent (1886).Pero els gran autors de aquesta epoca que ompliren els teatres amb les seves grans obres van ser dos: Frederic Soler i Àngel Guimerà.Frederic Soler(1839-1895)ees autor de les següents obres:ntre els anys 1866 i 1887 es pot considerar el primer dramaturg del país,
El Cantador o L'Esquella de la Torratxa (que es basaven en dues obres d'un cert èxit: El Trovador i La campana de la Almudaina). Els seus grans èxits van arribar, però, entre els anys 1864 i 1866, quan amb la companyia "La Gata" va representar obres com Els castell dels tres dragons i Els herois i les grandeses, en què parodiava el gènere en el seu conjunt.

Àngel Guimerà(1845-1924)
Si haguéssim de destacar una obra d'entre tota la seva producció, triaríem sens dubte
Terra baixa (1897) en la qual va crear un món mític, el de la "terra alta" que té com a representant un personatge popularíssim, gairebé llegendari, Manelic.Els seus drames en vers van ser Gal·la Placídia (1879), Judith de Welp (1883), Mar i cel (1888), Rei i monjo (1890).Maria Rosa(1894) va ser una de les seves obres maestres, tras aquet hi va haver notables obres com La festa del blat(1896) i Terra Baixa (1897).

Principals obres de teatre del segle XIX:

- Anthony - Alejandro Dumas (Villers-Cotterêts)
- Casa de nines - Henrik Ibsen (Oslo)
- Don Joan Tenori - José Zorrilla (Espanya)
- El ventall de Lady Windermere - Oscar Wilde (Regne Unit)
- El poeta creuat - Manuel Nicolás Corpancho (Perú)
- La gavina - Antón Chéjov (Rússia)
- Hernani - Victor Hugo (França)
- El jardí dels cirerers - Antón Chéjov (Rússia)
- Joan Moreira - Eduardo Gutiérrez (Argentina)
- Els mals pastors - Octave Mirbeau (França)



Corrents del teatre Europeu al segle XIX:

El segle XIX és una època de canvi a Europa, doncs es produeix una revolució política, social i econòmica, a més de l'anomenada “revolució industrial”, que fa variar la composició social dels pobles.
Per al teatre és un segle de progrés, en primer lloc en l'art d'escriure teatre. Es buscava un canvi i una millora artística, i al mateix temps apareixen nous auditoris, un públic format per la burgesia i les capes populars, generalment poc instruïdes, que buscaven en el teatre una forma d'entreteniment, d'evasió.

Els autors van passar del Classicisme al Romanticisme, i d'aquest al Realisme; apareix fins i tot, a fi de segle, un teatre naturalista, mentre alguns autors creen un teatre poètic i uns altres fan albirar ja l'Expressionisme.

En aquesta època es creen nous teatres, que, no obstant això, disminueixen de grandària, la qual cosa escènicament és molt significatiu, doncs aquest fet diversifica l'oferta de tendències teatrals i crea una major proximitat de l'auditori amb l'actor. A causa d'això i a altres causes, la interpretació també progressa i troba noves tècniques d'actuació i entrenament de l'actor, mentre que la ciència i la tecnologia aporten nous avanços en la il·luminació i l'escenografia. S'abandonen les bambalines i els cortinatges per passar a l'anomenat “mig calaix”. El vestuari es torna precís i d'acord amb l'època històrica que es representa en l'acció dramàtica, i l'escenografia és més imaginativa en alguns casos o més realista en uns altres.